350 ANYS de RESISTÈNCIA

1659, 7 de novembre: la pau de Westfàlia no havia posat fi a la guerra entre el rei Cristianíssim (rei de França) i el rei catòlic (el rei hispànic). Aquesta guerra continua fins a la coneguda com a Pau o Tractat dels Pirineus de 7 de novembre de 1659. L’aliança de Lluís XIV amb l’Anglaterra de Cromwell (1655) obliga Felip IV a negociar la pau. Durant les converses de Münster ja hi havia hagut negociació. Aquestes reprenen el 1656 a Madrid entre Luís de Haro, successor d’Olivares, i Hugues de Lionne, secretari de Mazzarino. Es reprenen a Lió i finalment a París. El fet català quedava diluït en una teranyina diplomàtica on les trifulgues d’un príncep de sang com Condé despertaven més preocupació que la divisió d’un país. L’autèntic tractat es signava a París el 5 de juny de 1659 entre Antonio de Pimentel, comte de Benavente, amb poders de Felip IV i Mazzarino, és a dir es signaven uns articles que van ser la base de la pau acceptada pels monarques a l’Illa dels Faisans (Baix Bidasoa) el 7 de novembre de 1659. És un Tractat europeu que contempla tant els Pirineus com els territoris del Rin i dels Alps. Abasta una gran diversitat de qüestions: articles comercials favorables al comerç francès, articles d’alt valor polític com el casament reial i la sort del príncep de Condé, articles relatius a les qüestions territorials que reconeixen a França diverses places i territoris conquerits a l’Artois, a Flandes, a l’Hainaut i a Luxemburg. França obtenia la confirmació de sobirania sobre l’Alta i la Baixa Alsàcia. Es restituïa la Lorena al seu duc amb algunes mutilacions però la Lorena quedava estretament vigilada per França. Pels capítols 42 i 43 un Rosselló sense límits clars i uns territoris confusos entre uns “deçà” i “dellà” d’unes muntanyes de topografia incompresa, eren incorporats a la Corona de França amb les seves institucions civils i eclesiàstiques. S’especificava que la incorporació rossellonesa no podria ser protestada en cap cas ni en nom de les Constitucions de Catalunya. Es contemplaven restitucions recíproques entre les monarquies. A Catalunya el rei catòlic recuperava a la costa Roses, el fort de la Trinitat i Cadaqués i en el rera país la Seu d’Urgell, Bagà i Ripoll i la posteriorment disputada Cerdanya. Pel que fa a Portugal, França renunciava a seguir donant-li suport. El conjunt dels aliats d’ambdues corones hi eren esmentats, ja fos en nom de les restitucions o de les renúncies (així Savoia, el duc de Mòdena, el príncep de Mònaco, els cantons suïssos i els electors de l’imperi). Es preveia la creació de comissaris per establir les noves delimitacions als Països Baixos i a Catalunya.