|
Una cançó vull dictar
per qui sapigui cantar:
Mil sis-cents cinquanta-nou,
lo dia set de novembre,
és quan pel rei Felip fou
—falsedat de mal entendre,
lo Rosselló dat a França,
també Conflent, Vallespir,
i a més, sense cap recança,
mitja Cerdanya i Capcir.
Ai, del mal ai, del mal aire;
ai, del mal ai, del meu cor.
De França lo rei Lluís
molt i molt que se n'alegra,
als catalans sens permís,
d'haver-los tallat el Segre.
Però d'això, al rei Felip
no li en ve ni un esgarip.
|
I a l'Albera posant ratlla,
Barcelona i Perpinyà
girant-los esquena i espatlla
aviat fet va separar.
Ai, del mal ai, del mal aire;
ai, del mal ai, del meu cor.
I ara, als parroquians d'aquí,
de català què nos queda?
De llengua, tres renecs, i,
torrar caragols a Fontfreda.
Les rosquilles ja no són
allò tan bo que antany eren!
L'Encantada fa un malson,
vers Cantarana on caigueren
i es perderen, randa a randa,
les muralles de Mirmanda.
Ai, del mal ai, del mal aire;
ai, del mal ai, del meu cor.
Música de Maties Mazarico
|
